Imatge romànica de la Mare de Déu del Remei, asseguda en un tron i amb el Nen Jesús a la falda. Representada així, Maria apareix com a tron de Crist i com a seu de la Saviesa (Sedes Sapientiae). És una talla de fusta policromada al tremp, que fa 71 centímetres d’alçada i data de la segona meitat del segle XII.
Presenta una frontalitat asimètrica perquè el Nen està lleugerament desplaçat cap al genoll esquerre de la Mare. Al començament del Romànic (segles XI i XII) el Nen està assegut a la falda de la seva Mare i aquesta el subjecta amb les dues mans, per la cintura. El Nen té la mà dreta aixecada en actitud de beneir i sosté un llibre amb l’esquerra.
La Mare de Déu del Remei de l’església de Sant Julià de Lòria seu en un tron de muntants cilíndrics, enganxats per dos travessers, que serveixen al mateix temps per a distribuir la decoració lateral del tron en tres zones, decorats amb motius vegetals emmarcats per rectangles. Té una expressió de tristesa, accentuada pel gest de la seva boca i el nas li baixa molt recte i el conjunt de la cara és allargat. Vesteix una túnica d’escot rodó sense plecs i a sobre porta una casulla amb caputxa i duu una corona al cap. Amb la mà esquerra agafa el braç del Fill, en un gest de protecció que contribueix a una major humanització del grup. La mà dreta resta horitzontal amb el palmell cap enlaire ajuntant el dit polze i l’índex com si agafés algun objecte. El Nen es representa desmesuradament allargat, porta una túnica d’escot rodó i per sobre un mantell. De ben segur que impartia la benedicció amb la mà dreta, com és habitual en aquestes representacions, però malauradament aquesta es troba mutilada. A la mà esquerra hi té el característic llibre. Mare i Fill tenen una actitud molt hieràtica, pròpia d’aquestes imatges més primerenques.
Es tracta d’una imatge reliquiari amb dos reconditoris: l’un a la part alta del respatller i l’altre a la part baixa del tron, molt més gran que l’anterior.
Es va restaurar, l’any 1992, perquè presentava un estat de conservació bastant dolent. A partir d’aquesta tasca es va poder observar que havia estat repintada vàries vegades en diferents èpoques, ja que mostrava unes cinc capes de pintura. Les parts laterals del tron i una part de la casulla deixaven veure la policromia original. Amb les anàlisis radiogràfiques es va poder veure que a la cavitat superior hi havia restes òssies. Es van trobar ossos humans, d’altres d’animals i restes de l’embolcall que ho contenia.
Amb aquest tipus d’imatgeria es volia instruir als fidels amb senzillesa i commoure’ls. Se celebra la seva festivitat el segon diumenge d’octubre. És advocada de les parteres i és una de les verges més venerades a Catalunya.
Per elaborar aquestes peces d’una banda calia aconseguir la fusta, generalment, a la mateixa zona on es trobava el taller. Les fustes més utilitzades als tallers catalans eren el pi, l’àlber i el pollancre i en menor proporció el roure o el boix. Les imatges estaven formades per diverses peces encaixades o emmetxades. S’unien entre si mitjançant metxes o espigues que s’encaixaven en forats fets a mida. Alguns elements s’unien amb clavilles de fusta que s’incrustaven.
D’altra banda per poder policromar la peça s’hi posava una capa de preparació, que consistia en una capa de guix que també es podia endrapar amb una tela i servia per esmorteir els moviment de la fusta. El color s’aplicava al tremp (la pintura es preparava amb pigments naturals polvoritzats i el rovell d'ou feia d’aglutinant).
Existeixen una gran quantitat de mares de Déu catalanes al voltant dels tallers de la Seu d'Urgell i Girona.