Imatge processional de Crist Crucificat, datat entre els segles XVI i XVII i que segueix les codificacions habituals per aquest tipus de representacions. És una escultura, de ple volum, d’un «Christus patiens»* , tallada en fusta, policromada i daurada. Se l’ha representat serè, amb els ulls tancats, els braços flexionats, el cap reclinat cap al costat dret, amb una corona d’espines i un nimbe radiant, al cap. El cos, d’anatomia força estilitzada, està ensangonat a causa de les ferides produïdes al cap, a les mans, al costat, als genolls i als peus i, això, li atorga un cert dramatisme, a pesar de l’aspecte serè del seu rostre. Crist es cobreix només amb un drap de puresa daurat, de plecs molt senzills, lligat al costat esquerre. Està clavat a la creu amb tres claus, fet que fa que els peus es disposin l’un sobre l’altre.
Les crucifixions i els crucifixos varen aparèixer en la història de l'art i la cultura popular des d'abans de l'era de l'imperi romà pagà. La crucifixió de Jesús s'ha representat en l'art religiós des del segle IV. És un dels temes més recurrents en l'art cristià i el que té una iconografia més evident.
*Les convencions de representació de les diferents actituds de Crist crucificat es designen amb les expressions llatines «Christus triumphans» (triomfant), «Christus patiens» (resignat) i «Christus dolens» (sofrent). El « triumphans» es representa viu, amb els ulls oberts i el cos alçat; el «patiens» es representa mort, amb la voluntat totalment buida, el cap inclinat, el rostre amb expressió serena, els ulls tancats i el cos arquejat, mostrant les cinc ferides; el «dolens» es representa de manera similar al «patiens», però amb un gest de dolor, sobretot en la boca (corbada).
A l’interior de la vitrina hi podem veure un gran nombre d’objectes litúrgics de diferents tipologies, datats d’entre els segles XVII i XX, elaborats amb materials i tècniques diverses. També hi trobem mitja dotzena d’imatges sacres, procedents d’antics retaules. Segons la visita pastoral de l’any 1760, sense comptar l’altar major, l’església tenia cinc altars més: el del Sant Crist, el del Roser, el de Sant Germà, el de la Mare de Déu del Remei i el de la Immaculada Concepció.
D’entre els primers albirem una dotzena de calzes, dos copons, unes canadelles, tres custòdies, una veracreu, dos reliquiaris, dos safates petitòries i dos portapaus, quatre patenes, etcètera. La majoria d’aquestes peces són de plata daurada o en el seu color, però, també n’hi ha de bronze, de llautó, d’aram i d’estany. Pel que fa a les tècniques emprades predominen la fosa, el cisellat, el gravat, el retallat i el repussat. Algunes peces es mostren gairebé nues de decoració o, si en tenen, és molt discreta. Altres, en canvi, estan profusament decorades amb rocalles, caps d’angelets, motius vegetals, etc.
Una altra manera de fer va ser fent petites obertures allà on es guardava el Santíssim Sagrament, per mitjà d’elements que fossin transparents, fent visible el pa eucarístic. D’aquí es va passar a disposar d’un utensili, fet de dos làmines de vidre, proveïdes d’un cèrcol, semicircular o circular, anomenat lúnula que feia possible que entre les dos làmines de vidre s’hi pogués posar una forma consagrada perquè pogués ser vista pels fidels (és el que rep el nom de viril).
Més tard, sobretot quan es va estendre el culte a l’Eucaristia - de manera que el Cos de Crist arriba a ser portat en processó pels carrers, és a dir quan es va estenent la festa del Corpus Christi-, és quan es començarà a fer uns ostensoris més grans i de singular bellesa. A l’interior o en la part central era on es posava el viril amb funcions de custòdia.
A partir del segle XV, es va generalitzar l’ús d’aquestes custòdies o ostensoris. Tenien forma de templet o torre gòtica. A partir del Barroc, les custòdies prenen la forma d’un sol envoltat de raigs lluminosos.
D’entre els segons podem visualitzar mitja dotzena de sants, tallats en fusta, policromats i daurats, la majoria corresponen a les advocacions següents:
Santa Anna
Santa Anna va viure entre els segles I aC i I dC. Estava casada amb sant Joaquim i va ser la mare de la Verge Maria. La primera notícia, sobre aquesta santa, es remunta al segle II i apareix en el text apòcrif del protoevangeli de sant Jaume, que narra la història de la infància de Maria i dels seus pares. Els episodis referits en aquests evangelis es basen en motius recurrents a la Bíblia, com la maternitat tardana i miraculosa de santa Anna.
L’església d’Occident va adoptar la devoció i culte a santa Anna inscrivint-ho al calendari litúrgic, l’any 1584, a pesar del dur atac de Luter vers aquest culte. Aquesta santa és invocada per les parteres i pels moribunds i la seva festivitat se celebra el 26 de juliol. El nom d’Anna ve de l’hebreu “Hannah” i significa “misericòrdia”, “gràcia”.
A l’església parroquial de Sant Julià de Lòria se l’ha representat com una dona d’edat madura, en posició frontal, dempeus, amb les mans creuades al pit, en actitud de pregària, i vestida amb una túnica llarga de color marronós i un mantell negre a sobre, que li cobreix també el cap. Generalment, se la representa acompanyada per la Verge nena i, a vegades, porta el Nen Jesús als braços, però, en aquesta talla apareix sola.
A la base de la imatge hi ha una inscripció amb el nom de la santa, abreujat.
Sant Jaume el Major
Sant Jaume el Major va viure al segle I dC. Era fill de Zebedeu i de Maria Salomé i germà de l’apòstol sant Joan Evangelista. Fou un dels dotze deixebles de Jesús de Natzaret.
Aquest sant té un riquíssim repertori iconogràfic (el trobem en les representacions de l’apostolat, la Transfiguració del Senyor, l’Oració a l’hort de les Oliveres, les escenes que fan referència a la seva persecució i martiri, representat com a “sant Jaume mata moros”, predicant a Judea, Samaria i Espanya, etc. És invocat contra el reumatisme i per al bon temps. La seva festivitat se celebra el 25 de juliol.
A l’església parroquial de Sant Julià de Lòria el trobem caracteritzat com un home jove, disposat en posició frontal i dempeus. Vesteix una túnica blava i un mantell rogenc, que recull amb la mà esquerra. Ambdós estan decorats amb estofats que deixen veure el daurat del full d’or de sota. A la part superior del mantell hi duu una petxina, insígnia que l’identifica com a pelegrí.
A la base de la imatge hi ha una inscripció amb el nom del sant, abreujat.
La factura d’aquesta imatge és de la mateixa mà que la de santa Anna i ambdues procedirien del mateix retaule.
Santa dominica
Aquesta talla, en cos rodó, representa una santa dominica, no identificada, en posició frontal i dempeus. La santa vesteix una túnica i un escapulari blancs i un mantell negre, decorat amb una sanefa daurada. Amb la mà esquerra sosté un llibre, però ha perdut l’atribut de la mà dreta.
En el calendari litúrgic, com a santes dominiques més importants, hi trobem: Catalina de Siena, Agnès de Montepulciano, Catalina de Rieti, Rosa de Lima i les beates Margarida d’Hongria, Margarida de Savoia i Hosanna de Màntua.
Dos sants bisbes
Es tracta de dos escultures de ple volum, disposades en posició frontal i dempeus, tallades en fusta i policromades, encara que, una d’elles ha perdut pràcticament tota la policromia. Representen dos sants bisbes, inidentificats, tot i que podrien correspondre a Sant Germà, copatró de l’església, o a algun altre bisbe d’Urgell relacionat amb aquesta església.
Com a bisbes, aquestes escultures duen la indumentària i les insígnies pròpies d’aquest càrrec (capa pluvial, mitra, creu pectoral...)
Sant de dubtosa identificació
L’historiador Joan Riera i Simó, va identificar aquesta imatge com a sant Eloi. Si es tracta d’aquest sant, és estrany que no porti l’atribut personal, que l’identifica com a patró dels ferrers, ferradors i orfebres, el martell. També és rar que vesteixi un hàbit monacal, concretament el de l’orde franciscà, i no la vesta episcopal. Tampoc és propi d’aquest sant la corona al cap, ni la mitra als peus.
Sant Andreu apòstol
Sant Andreu va viure entre el segle I aC i el segle I dC. Era germà de sant Pere i va ser, també, un dels dotze apòstols de Jesús. Aquest sant, protector dels pescadors i els peixaters, és invocat per les joves que volen trobar marit. La seva festivitat se celebra el 30 de novembre.
El sant Andreu que podem veure a l’església parroquial de Sant Julià de Lòria presenta les codificacions pròpies de la iconografia d’aquest sant, a excepció del fet que, en aquesta talla, se l’ha caracteritzat com a un home jove, contràriament al que és habitual (sol representar-se com un home madur i calb). El sant està dempeus, en posició frontal i vesteix una túnica rogenca i un mantell blau fosc, decorat amb un rivet daurat, de plecs molt lineals. Porta un llibre a la mà esquerra, atribut generalitzat dels apòstols, i una creu en aspa, que fa referència al seu martiri, com atribut personal.
Sant franciscà
Aquesta talla, en cos rodó, representa un sant franciscà, no identificat, disposat en posició frontal i dempeus. El sant duu la tonsura monacal al cap i vesteix l’hàbit de l’orde franciscà, d’un color terrós. Amb la mà esquerra sosté un llibre, però ha perdut l’atribut que duia a la mà dreta.
És probable que es tracti de sant Antoni de Pàdua, una advocació molt representada en l’art religiós andorrà. Aquest sant va viure entre 1195 i 1231 i va ser un frare franciscà, predicador, taumaturg, teòleg i doctor de l’Església catòlica. És protector dels orfes, presoners, nàufrags, dones embarassades, nens malalts, vidriers, etc. Des del segle XVII es invocat per trobar els objectes perduts i per les dones que volen trobar marit.
Banc de sagristia
Banc de cobricel, datat del segle XVIII i tallat en fusta de pi. Les parets del moble estan fetes amb fustes polides i els muntants laterals es perllonguen formant tant els peus com els braços del banc. Servia tant de banc com de moble per a guardar-hi els objectes litúrgics, la roba blanca o els ornaments del sacerdot, per això està proveït d’un calaix.
Presenta un faldó en la part frontal, que té tant una funció doble: decorativa i de reforç. La part superior del respatller està decorada amb musicadures, però, li manca la peça que feia de cobricel
Imagen procesional de Cristo Crucificado, fechado entre los siglos XVI y XVII y que sigue las codificaciones habituales para este tipo de representaciones. Es una escultura, de pleno volumen, de un «Christus patiens»* , tallada en madera, policromada y dorada. Se le ha representado sereno, con los ojos cerrados, los brazos flexionados, la cabeza reclinada hacia el lado derecho, con una corona de espinas y un nimbo radiante, en la cabeza. El cuerpo, de anatomía bastante estilizada, está ensangrentado debido a las heridas producidas en la cabeza, en las manos, en el costado, en las rodillas y en los pies y eso le otorga un cierto dramatismo, a pesar del aspecto sereno de su rostro. Cristo se cubre sólo con un paño de pureza dorado, de pliegues muy sencillos, atado al lado izquierdo. Está clavado en la cruz con tres clavos, lo que hace que los pies queden el uno sobre el otro.
Las crucifixiones y los crucifijos aparecieron en la historia del arte y la cultura popular desde antes de la era del imperio romano pagano. La crucifixión de Jesús se ha representado en el arte religioso desde el siglo IV. Es uno de los temas más recurrentes en el arte cristiano y el que tiene una iconografía más evidente
*Las convenciones de representación de las diferentes actitudes de Cristo crucificado se designan con las expresiones latinas «Christus triumphans» (triunfante), «Christus patiens» (resignado) y «Christus dolens» (sufriente). El « triumphans» se representa vivo, con los ojos abiertos y el cuerpo alzado; el «patiens» se representa muerto, con la voluntad totalmente vacía, la cabeza inclinada, el rostro con expresión serena, los ojos cerrados y el cuerpo arqueado, mostrando las cinco heridas; el «dolens» se representa de manera similar al «patiens», pero con un gesto de dolor, sobre todo en la boca (curvada).
En el interior de la vitrina podemos ver un gran número de objetos litúrgicos de diferentes tipologías, datados de entre los siglos XVII y XX, elaborados con materiales y técnicas diversas. También encontramos media docena de imágenes sacras, procedentes de antiguos retablos. Según la visita pastoral del año 1760, sin contar con el altar mayor, la iglesia tenía cinco altares más: el del Santo Cristo, el del Rosario, el de San Germán, el de la Virgen del Remedio y el de la Inmaculada Concepción.
De entre los primeros atisbamos una docena de cálices, dos copones, unas vinajeras, tres custodias, una vera cruz, dos reliquiarios, dos bandejas petitorias y dos portapaces, cuatro patenas, etcétera. La mayoría de estas piezas son de plata dorada o en su color, sin embargo, también las hay de bronce, de latón, de cobre y de estaño. En cuanto a las técnicas utilizadas predominan la fundición, el cincelado, el grabado, el recortado y el repujado. Algunas piezas se muestran casi desnudas de decoración o, si la tienen, es muy discreta. Otras, en cambio, están profusamente decoradas con rocallas, cabezas de angelitos, motivos vegetales, etc.
Otra manera de hacer fue haciendo pequeñas aberturas allí donde se guardaba el Santísimo Sacramento, por medio de elementos que fueran transparentes, haciendo visible el pan eucarístico. De ahí se pasó a disponer de un utensilio, hecho de dos láminas de vidrio, provistas de un aro, semicircular o circular, llamado lúnula que permitía que entre las dos láminas de vidrio se pudiera poner una forma consagrada para que pudiera ser vista por los fieles (es el que recibe el nombre de viril).
Más tarde, sobre todo cuando se extendió el culto a la Eucaristía - de manera que el Cuerpo de Cristo llega a ser llevado en procesión por las calles, es decir cuando se va extendiendo la fiesta del Corpus Christi-, es cuando se empezará a hacer unos ostensorios más grandes y de singular belleza. En el interior o en la parte central era donde se ponía el viril con funciones de custodia.
A partir del siglo XV, se generalizó el uso de esascustodias u ostensorios. Tenien forma de templete o torre gótica. A partir del Barroco, las custodias toman la forma de un sol rodeado de rayos luminosos.
De entre los segundos podemos visualizar media docena de santos, tallados en madera, policromados y dorados, la mayoría corresponden a las siguientes advocaciones:
Santa Anna
Santa Anna vivió entre los siglos I aC y I d.C. Estaba casada con San Joaquín y fue la madre de la Virgen María. La primera noticia sobre esta santa se remonta al siglo II y aparece en el texto apócrifo del protoevangelio de San Jaime, que narra la historia de la infancia de María y de sus padres. Los episodios referidos en estos evangelios se basan en motivos recurrentes en la Biblia, como la maternidad tardía y maravillosa de Santa Ana.
La iglesia de Occidente adoptó la devoción y culto a Santa Anna inscribiéndolo en el calendario litúrgico, en 1584, a pesar del duro ataque de Lutero hacia este culto. Esta santa es invocada por las parturientas y por los moribundos y su festividad se celebra el 26 de julio. El nombre de Anna viene del hebreo "Hannah" y significa "misericordia", "gracia".
En la iglesia parroquial de Sant Julià de Lòria se le ha representado como una mujer de edad madura, en posición frontal, de pie, con las manos cruzadas en el pecho, en actitud de plegaria, y vestida con una túnica larga de color marronoso y un manto negro encima, que le cubre también la cabeza. Generalmente, se la representa acompañada por la Virgen niña y, a veces, lleva al Niño Jesús en los brazos, sin embargo, en esta talla aparece sola.
En la base de la imagen hay una inscripción con el nombre de la santa, abreviado.
Santiago el Mayor
Santiago el Mayor vivió en el siglo I d.C. Era hijo de Zebedeo y de María Salomé y hermano del apóstol san Juan Evangelista. Fue uno de los doce discípulos de Jesús de Nazaret.
Este santo tiene un riquísimo repertorio iconográfico (lo encontramos en las representaciones del apostolado, la Transfiguración del Señor, la Oración en el huerto de los Olivos, las escenas que hacen referencia a su persecución y martirio, representado como "San Santiago mata moros", predicando en Judea, Samaria y España, etc. Es invocado contra el reumatismo y para el buen tiempo. Su festividad se celebra el 25 de julio.
En la iglesia parroquial de Sant Julià de Lòria lo encontramos caracterizado como un hombre joven, dispuesto en posición frontal y de pie. Viste una túnica azul y un manto rojizo, que recoge con la mano izquierda. Ambos están decorados con estofados que dejan ver el dorado de la hoja de oro de abajo. En la parte superior del manto lleva una concha, insignia que lo identifica como peregrino.
En la base de la imagen hay una inscripción con el nombre del santo, abreviado.
La factura de esta imagen es de la misma mano que la de santa Ana y ambas procederían del mismo retablo.
Santa domínica
Esta talla, en cuerpo redondo, representa a una santa dominica, no identificada, en posición frontal y de pie. La santa viste una túnica y un escapulario blancos y un manto negro, decorado con una cenefa dorada. Con la mano izquierda sostiene un libro, pero ha perdido el atributo de la mano derecha.
En el calendario litúrgico, como santas dominicas más importantes, encontramos: Catalina de Siena, Inés de Montepulciano, Catalina de Rieti, Rosa de Lima y las beatas Margarita de Hungría, Margarita de Saboya y Osanna de Mantua.
Dos santos obispos
Se trata de dos esculturas de pleno volumen, dispuestas en posición frontal y de pie, talladas en madera y policromadas, aunque, una de ellas ha perdido prácticamente toda la policromía. Representan a dos santos obispos, no-identificados, aunque podrían corresponder a San Germán, copatrón de la iglesia, o a algún otro obispo de Urgell relacionado con esta iglesia.
Como obispos, estas esculturas llevan la indumentaria y las insignias propias de este cargo (capa pluvial, mitra, cruz pectoral...).
Santo de incierta identificación
El historiador Joan Riera i Simó, identificó esta imagen como San Eloi. Si se trata de este santo, es extraño que no lleve el atributo personal, que lo identifica como patrón de los herreros, herradores y orfebres, el martillo. También es raro que vista un hábito monacal, concretamente el del orden franciscano, y no la vesta episcopal. Tampoco es propio de este santo la corona en la cabeza, ni la mitra a los pies.
San Andrés apóstol
San Andrés vivió entre el siglo I a.C. y el siglo I d.C. Era hermano de San Pedro y fue, también, uno de los doce apóstoles de Jesús. Este santo, protector de los pescadores y los pescaderos, es invocado por las jóvenes que quieren encontrar marido. Su festividad se celebra el 30 de noviembre.
El San Andrés que podemos ver en la iglesia parroquial de Sant Julià de Lòria presenta las codificaciones propias de la iconografía de este santo, a excepción de que, en esta talla, se le ha caracterizado como un hombre joven, contrariamente a lo habitual (suele representarse como un hombre maduro y calvo). El santo está de pie, en posición frontal y viste una túnica rojiza y un manto azul oscuro, decorado con un ribete dorado, de pliegues muy lineales. Lleva un libro en la mano izquierda, atributo generalizado de los apóstoles, y una cruz en aspa, que hace referencia a su martirio, como atributo personal.
Santo franciscano
Esta talla, en cuerpo redondo, representa a un santo franciscano, no identificado, dispuesto en posición frontal y de pie. El santo lleva la tonsura monacal en la cabeza y viste el hábito del orden franciscano, de un color terroso. Con la mano izquierda sostiene un libro, pero ha perdido el atributo que llevaba en la mano derecha.
Es probable que se trate de San Antonio de Padua, una advocación muy representada en el arte religioso andorrano. Este santo vivió entre 1195 y 1231 y fue un fraile franciscano, predicador, taumaturgo, teólogo y doctor de la Iglesia católica. Es protector de los huérfanos, prisioneros, náufragos, mujeres embarazadas, niños enfermos, vidrieros, etc. Desde el siglo XVII es invocado para encontrar los objetos perdidos y por las mujeres que quieren encontrar marido.
Banco de sacristía
Banco con dosel, datado del siglo XVIII y tallado en madera de pino. Las paredes del mueble están hechas con maderas pulidas y los montantes laterales se prolongan formando tanto los pies como los brazos del banco. Servía tanto de banco como de mueble para guardar los objetos litúrgicos, la ropa blanca o los ornamentos del sacerdote, por eso está provisto de un cajón.
Presenta un faldón en la parte frontal, que tiene tanto una función doble: decorativa y de refuerzo. La parte superior del respaldo está decorada con ornamentación, sin embargo, le falta la pieza que hacía de dosel.
Icône processionnelle du Christ crucifié, datée d’entre les XVIe et XVIIe siècles et suivant les codifications habituelles pour ce type de représentation. Il s'agit d'une sculpture en volume complet représentant un « Christus patiens » , sculpté dans du bois, polychromé et doré. Son apparence est sereine, il a les yeux fermés, les bras fléchis, la tête inclinée vers la droite, porte une couronne d'épines et un nimbe rayonnant sur la tête. Le corps, à l'anatomie plutôt stylisée, est ensanglanté à cause des blessures à la tête, aux mains, à l’abdomen, aux genoux et aux pieds, ce qui lui confère un certain drame, malgré l'apparence sereine de son visage. Le Christ est recouvert uniquement d'un périzonium doré, aux plis très simples, noué sur le côté gauche. Il est cloué à la croix par trois clous, ce qui permet aux pieds de rester l'un sur l'autre.
Les crucifixions et les crucifix sont apparus dans l'histoire de l'art et de la culture populaire avant l'ère de l'Empire romain païen. La crucifixion de Jésus est représentée dans l'art religieux depuis le IVe siècle. C'est l'un des thèmes les plus récurrents de l'art chrétien et celui dont l'iconographie est la plus évidente.
*Les conventions représentant les différentes attitudes du Christ crucifié sont désignées par les expressions latines « Christus triumphans » (triomphant), « Christus patiens » (résigné) et « Christus dolens » (souffrant). Le « triumphans » est représenté vivant, les yeux ouverts et le corps relevé ; le « patiens » est représenté mort, sans volonté , la tête inclinée, le visage a une expression sereine, les yeux fermés et le corps cambré, montrant les cinq blessures ; le « dolens » est représenté de la même manière que les « patiens », mais avec un geste de douleur, notamment sur la bouche (incurvée).
À l'intérieur de la vitrine, il y a un grand nombre d'objets liturgiques de différents types, datant du XVIIe au XXe siècle, fabriqués avec différents matériaux et techniques. Il y a aussi une demi-douzaine d'icônes sacrées provenant de vieux retables. Selon la visite pastorale de 1760, sans compter l’autel majeur, l'église comptait cinq autels supplémentaires : celui du Saint-Christ, celui du Rosaire, celui de Saint Germain, celui de la Vierge du Remède et celui de l'Immaculée Conception.
Parmi les premiers, il y a une douzaine de calices, deux ciboires, des burettes, trois ostensoirs, une Vraie Croix, deux reliquaires, deux plateaux à requêtes et deux osculatoires, quatre patènes, etc. La plupart de ces pièces sont en argent doré ou de leur couleur, mais il y en a aussi en bronze, en laiton, en cuivre et en étain. En ce qui concerne les techniques utilisées, la fonte, la ciselure, la gravure, la découpe et le repoussé prédominent. Certaines pièces sont presque dépourvues de décoration ou est très discrète. D'autres, en revanche, sont richement décorées de rocailles, de têtes d’anges, de motifs végétaux, etc.
Une autre façon de le faire a été de faire de petites ouvertures où le Saint-Sacrement était conservé, par le biais d’éléments transparents, rendant visible le pain eucharistique. Par la suite, un ustensile composé de deux feuilles de verre, équipées d'un anneau semi-circulaire ou circulaire, appelé lunule a commencé à être utilisé. Cet ustensile permettait de placer une forme consacrée entre les deux feuilles de verre afin qu'elle puisse être vue par les fidèles (c'est ce qu'on appelle viril).
Plus tard, en particulier lorsque le culte de l'Eucharistie se répand - de sorte que le Corps du Christ est porté en procession dans les rues, c'est-à-dire lorsque se répand la Fête-Dieu -, c'est à ce moment-là que des ostensoirs plus grands et d'une beauté unique commenceront à être fabriqués. À l'intérieur ou dans la partie centrale le viril était placé et avait des fonctions d’ostensoir.
À partir du XVe siècle, l'utilisation de ces ostensoirs s'est généralisée. Ils se présentent sous la forme d'une rotonde ou d'une tour gothique. À partir de la période baroque, les ostensoirs prennent la forme d'un soleil entouré de rayons de lumière.
Parmi les seconds, on aperçoit une demi-douzaine de saints, sculptés dans le bois, polychromés et dorés, la plupart d'entre eux correspondant aux vocables suivants :
Sainte Anne
Sainte Anne vécu entre le 1er siècle avant JC et le 1er siècle après JC. Elle était mariée à Saint Joachim et était la mère de la Vierge Marie. Les premières informations concernant cette sainte remontent au IIe siècle et figurent dans le texte apocryphe du protoévangile de Saint Jacques, qui raconte l'enfance de Marie et de ses parents. Les épisodes mentionnés dans ces évangiles sont basés sur des motifs récurrents de la Bible, tels que la tardive et merveilleuse maternité de Sainte Anne.
L'Église d'Occident a adopté la dévotion et le culte de Sainte Anne, en l'inscrivant dans le calendrier liturgique, en 1584, malgré les attaques sévères de Luther contre ce culte. Cette sainte est invoquée par les parturientes et les moribonds. Sa fête est célébrée le 26 juillet. Le prénom Anne vient de l'hébreu « Hannah » et signifie « miséricorde », « grâce ».
Dans l'église de Sant Julià de Lòria, elle a été représentée comme une femme d'âge avancé, en position frontale, debout, les mains croisées sur la poitrine, dans une attitude de prière, vêtue d'une longue robe terreuse et d'un voile noir sur le dessus, qui couvre également sa tête. Elle est généralement représentée accompagnée de la Vierge enfant et porte parfois l'Enfant Jésus dans les bras, cependant, dans cette sculpture, elle apparaît seule.
Au pied de l'icône se trouve une inscription avec le nom de la sainte, en abrégé.
Jacques de Zébédée
Jacques de Zébédée ou Jacques le Majeur a vécu au premier siècle de notre ère. Il était le fils de Zébédée et de Marie Salomé et le frère de l'apôtre Jean l'Évangéliste. Ce fut l'un des douze disciples de Jésus de Nazareth.
Ce saint possède un riche répertoire iconographique (on le retrouve dans les représentations de l'apostolat, de la Transfiguration du Seigneur, de la Prière dans l'oliveraie, dans les scènes faisant référence à sa persécution et à son martyre, représenté comme « Saint Jacques le Grand Vainqueur des Maures », prêchant en Judée, en Samarie et en Espagne, etc. Il est invoqué contre les rhumatismes et pour les beaux jours. Sa fête est célébrée le 25 juillet.
Dans l'église de Sant Julià de Lòria, nous le trouvons caractérisé comme un jeune homme, il est en position frontale et debout. Il porte une tunique bleue et un voile rougeâtre, qu'il tient avec sa main gauche. Les deux sont décorés d’ornements qui révèlent la couleur dorée de la feuille d'or d’en-dessous. Sur le voile, il porte une coquille, emblème qui l'identifie comme un pèlerin.
Au pied de l'icône se trouve une inscription avec le nom du saint, en abrégé.
Cette icône a été réalisée par la même main que celle de Sainte Anne et les deux proviendraient du même retable.
Sainte dominicaine
Cette sculpture représente une sainte dominicaine non identifiée en position frontale et debout. La sainte est vêtue d’une tunique et d’un scapulaire blancs et d’un voile noire orné d'un liseré doré. Elle tient un livre de la main gauche mais a perdu l'attribut de la main droite.
Dans le calendrier liturgique, parmi les saintes dominicaines les plus importantes, nous trouvons : Catherine de Sienne, Agnès de Montepulciano, Catherine de Rieti, Rose de Lima et les dévotes Marguerite de Hongrie, Marguerite de Savoie et Osanna de Mantoue.
Deux saints évêques
Il s'agit de deux sculptures en volume complet, disposées de face et debout, sculptées dans le bois et polychromées, bien que l'une d'elles ait pratiquement perdu toute sa polychromie. Elles représentent deux saints évêques non identifiés, bien qu'ils puissent correspondre à Saint Germain, co-saint patron de l'église, ou à un autre évêque d'Urgell lié à cette église.
Comme les évêques, ces sculptures portent les vêtements et les insignes typiques de cette fonction (chape, mitre, croix pectorale...).
Saint à l'identification incertaine
L'historien Joan Riera i Simó a identifié cette icône comme étant celle de Saint Eloi. S'il s'agit de ce saint, il est étrange qu'il ne porte pas l'attribut personnel qui l'identifie comme le patron des forgerons, des maréchaux-ferrants et des orfèvres, le marteau. Le fait qu'il porte un habit monastique, en particulier celui de l'ordre franciscain, et non la robe épiscopale est également étonnant. La couronne sur sa tête et la mitre aux pieds ne sont pas non plus typiques de ce saint.
Saint André Apôtre
Saint André a vécu entre le premier siècle avant notre ère et le premier siècle de notre ère. Il était le frère de Saint Pierre et fut également l'un des douze apôtres de Jésus. Cet Saint, protecteur des pêcheurs et des poissonniers, est invoqué par les jeunes femmes souhaitant trouver un mari. Sa fête est célébrée le 30 novembre.
Le Saint André que l'on peut voir dans l'église de Sant Julià de Lòria présente les codifications spécifiques de l'iconographie de ce saint, sauf que, sur cette taille, il a été caractérisé comme un jeune homme, contrairement à l'habitude (il est généralement représenté comme un homme mûr et chauve). Le saint est debout, en position frontale et porte une tunique rougeâtre et un voile bleu foncé, orné d'un liseré doré, aux plis très linéaires. Il tient un livre dans sa main gauche, un attribut courant chez les apôtres, et une croix faisant référence à son martyre.
Saint franciscain
Cette sculpture représente un saint franciscain non identifié, debout en position frontale. Le saint porte la tonsure monastique sur la tête et l'habit de l'ordre franciscain de couleur terre. Il tient un livre de la main gauche mais a perdu l'attribut qu'il avait dans la main droite.
Il s'agit probablement de Saint Antoine de Padoue qui est très présent dans l'art religieux d'Andorre. Ce saint a vécu entre 1195 et 1231 et était un frère franciscain, prédicateur, thaumaturge, théologien et docteur de l'Église catholique. Il est le protecteur des orphelins, des prisonniers, des naufragés, des femmes enceintes, les enfants malades, les vitriers, etc.
Depuis le XVIIe siècle, il est invoqué pour retrouver des objets perdus et par les femmes qui souhaitent trouver un mari.
Banc de sacristie
Banc à baldaquin, datant du XVIIIe siècle et sculpté dans du bois de pin. Les parois du meuble sont en bois poli et les montants latéraux se prolongent pour former à la fois les pieds et les bras du banc. Il servait à la fois de banc et de meuble pour ranger les objets liturgiques, les vêtements blancs ou les ornements du prêtre, c'est pour cela qu’il est équipé d'un tiroir.
Il est doté d'une jupe sur le devant, qui a une double fonction : décorative et de renfort. La partie supérieure du dossier est décorée d'ornements bien qu’il en manque une partie.
Processional image of Christ Crucified, dated between the sixteenth and seventeenth centuries and following the usual conventions for this type of representation. It is a sculpture in the round of a "Christus patiens" , carved in wood, polychromed and gilded. He is depicted serene - eyes closed, arms bent, head to the right, with a crown of thorns and a radiant halo on his head. The body, with its rather stylised anatomy, is bloodied due to wounds on the head, hands, side, knees and feet, lending it a certain dramatism despite the calm appearance of his face. Christ is covered only with a golden loincloth, with very simple folds, tied to the left. He is nailed to the cross with three nails, so that his feet are placed one on top of the other.
Crucifixions and crucifixes have appeared in the history of art and popular culture since before the era of the pagan Roman Empire. The crucifixion of Jesus has been depicted in religious art since the fourth century. It is one of the most recurrent themes in Christian art and the one with the clearest iconography.
*The conventions for representing the different attitudes of Christ Crucified are designated by the Latin expressions "Christus triumphans" (triumphant), "Christus patiens" (patient) and "Christus dolens" (suffering). The "triumphans" is represented alive, his eyes open and body raised; the "patiens" is represented dead, his will completely empty, his head bowed and his face with a serene expression, eyes closed and body arched, showing the five wounds; the "dolens" is represented in a similar way to the "patiens" but with a gesture of pain, especially in the mouth (curved).
Inside the showcase we can see a large number of liturgical objects of different types, dating from the seventeenth to twentieth centuries, made from diverse materials using different techniques. There are also half-dozen sacred images from old altarpieces. According to the pastoral visit of 1760, apart from the high altar, the church had five others: the altar of the Holy Christ, the Rosary, Saint Germain, Our Lady of Remedy and the Immaculate Conception.
From among the liturgical objects, we can see a dozen chalices, two ciboria, some cruets, three monstrances, a true cross, two relics, two contribution trays and two paxes, four patens and so on. Most of these pieces are made from gilded or coloured silver, but there are also some of bronze, brass, copper and tin. As for the techniques used, casting, chiselling, engraving, cutting and embossing predominate. Some pieces are almost devoid of decoration or, if they have any, it is very discreet. Others, by contrast, are profusely decorated with rocailles, angels' heads, plant motifs and more.
Another way of doing this was to make small openings where the Blessed Sacrament was kept, using transparent elements to make the Eucharistic host (sacramental bread) visible. From there, a utensil made of two sheets of glass with a semi-circular or circular ring called a lunette was used, enabling a consecrated form to be placed between the two sheets so it could be seen by the faithful (this is what is known as a viril).
Later, especially when the cult of the Eucharist spread (so that the Body of Christ came to be carried in procession through the streets, i.e., when the feast of Corpus Christi became more common) larger and more beautiful monstrances began to be made. The viril had monstrance functions and was placed inside or in the central part.
From the fifteenth century onwards, the use of these monstrances or ostensories became widespread. They took the form of a Gothic shrine or tower. From the Baroque period onwards, monstrances took the form of a sun surrounded by luminous rays.
From among the sacred images, we can see a half-dozen saints carved in wood, polychromed and gilded, most corresponding to the following devotions:
Saint Anne
Saint Anne lived between the first century BC and the first century AD. She was married to Saint Joachim and was the mother of the Virgin Mary. The first record of this saint dates back to the second century and appears in the apocryphal text of the infancy gospel of Saint James that tells the story of Mary's childhood and her parents. The episodes referred to are based on recurring biblical motifs such as the late and marvellous motherhood of Saint Anne.
Saint Anne is invoked by women in labour and the dying, and her feast day is celebrated on 26 July. The name Anne comes from the Hebrew "Hannah" and means "mercy" or "grace".
In Sant Julià de Lòria parish church, she is depicted as a woman of mature age, in a frontal position, standing with her hands folded on her chest in an attitude of prayer and dressed in a long brownish tunic topped by a black cloak that also covers her head. She is usually depicted accompanied by the Child Mary and sometimes carrying the Child Jesus in her arms, but in this carving she appears alone.
At the base of the image is an inscription with the saint's name, abbreviated.
Saint James the Greater
James the Greater lived in the first century AD. He was the son of Zebedee and Mary Salome and brother of the apostle John the Evangelist. He was one of the twelve disciples of Jesus of Nazareth.
This saint has a very rich iconographic repertoire (we find him in representations of the apostleship, the Transfiguration of the Lord, the Prayer in the Garden of Olives, the scenes referring to his persecution and martyrdom, represented as ‘Saint James the Moor-slayer’, preaching in the Judea and Samaria area, Spain, etc.). He is invoked against rheumatism and for good weather. His feast day is celebrated on 25 July.
In Sant Julià de Lòria church he is depicted as a young man standing in a frontal position. He wears a blue tunic and reddish cloak, which he holds in his left hand. Both garments are decorated with estofados (a sculptural technique that imitates the appearance of gold brocade), giving us a glimpse of the gold leaf underneath. On the upper part of the cloak there is a shell, an insignia that identifies him as a pilgrim.
At the base of the image is an inscription with the saint's name, abbreviated.
The workmanship of this image is the same as that of Saint Anne and both come from the same altarpiece.
Dominican Saint
This sculpture in the round depicts an unidentified Dominican saint front-on. She wears a white tunic and scapular and a black cloak decorated with a gilded border. In her left hand she holds a book, but the attribute in her right hand has been lost.
The most important Dominican saints in the liturgical calendar are Catherine of Siena, Agnes of Montepulciano, Catherine of Rieti, Rose of Lima and the Blessed Margaret of Hungary, Margaret of Savoy and Hosanna of Mantua.
Two Bishop Saints
Two sculptures in the round arranged in a frontal position and standing, carved in wood and polychromed, although one of them has lost practically all of its colouring. They represent two unidentified bishop saints, although they could be Saint Germain, co-patron of the church, or another bishop of Urgell related to this church.
As bishops, they wear the vestments and insignia of this office (cope, mitre, pectoral cross, etc.).
Saint of Uncertain Identification
Historian Joan Riera i Simó identified this image as Saint Eligius. If it is him, it is strange that he does not wear the personal attribute that identifies him as the patron saint of blacksmiths and goldsmiths, i.e., the hammer. It is also strange for him to wear a monastic habit, specifically that of the Franciscan order, and not a pontifical. Nor is the crown on his head or the mitre at his feet characteristic of this saint.
Saint Andrew the Apostle
Saint Andrew lived between the first century BC and the first century AD. He was the brother of Saint Peter and one of the twelve apostles of Jesus. This saint, protector of fishermen and fishmongers, is invoked by young women who want to find a husband. His feast day is celebrated on 30 November.
The Saint Andrew we can see in Sant Julià de Lòria parish church has the typical accoutrements of the iconography of this saint, except that here he has been characterised as a young man, contrary to usual (he is normally shown as a mature, bald man). He is standing front-on in a reddish tunic and a dark blue cloak, decorated with a golden border with very linear folds. He holds a book in his left hand, a common feature of the apostles, and a cross-staff in reference to his martyrdom, as a personal attribute.
Franciscan Saint
This statue in the round represents an unidentified Franciscan saint standing front-on. His has a tonsure haircut and wears the earth-coloured habit of the Franciscan order. In his left hand he holds a book, but has lost the attribute he had in his right hand.
It is likely to be Saint Anthony of Padua, a dedication widely represented in Andorran religious art. This saint lived between 1195 and 1231 and was a Franciscan friar, preacher, thaumaturge, theologian and doctor of the Catholic Church. He is the protector of orphans, prisoners, castaways, pregnant women, sick children, glassmakers and more. Since the seventeenth century, he has been invoked to find lost objects and by women looking for a husband.
Sacristy Bench
An eighteenth-century canopied bench carved from pine wood. The sides are made from polished wood and the lateral uprights extend to form both the feet and arms of the bench. It served both as a pew and a place to store liturgical objects, linen and the priest's vestments, which is why it is fitted with a drawer.
The skirt at the front has both a decorative and a reinforcement function. The upper part of the backrest is ornamented, but the part that served as a canopy is missing.