El retaule major de l’església parroquial de Sant Julià i Sant Germà de Lòria fou construït per Antoni Tramulles, un dels escultors més destacats i actius entre els que van treballar a Andorra durant la primera meitat del segle XVII.
El 2 de juny de 1619, Antoni Tramulles, «sculptor del Regne de Fransa», va signar el contracte per fer aquest retaule amb els consellers de la parròquia.
L’acord deia «lo retaule ha de cloure tota la bahada de cap a cap y de estrem a estrem y uns penjants solters sens compendrels al retaule y les cornizes an de passar de paret a paret ab son padestral gentil y ab lo entretall necessari y si y pot aver termes les y farà», un bancal amb «sis columpnes y sinch pasteres per posar los sants que la parrochia volrà». S’inspirà en detalls del retaule «del monestir de Sant Domingo de Predicadors [de la Seu]». «I en lo mig del retaule un sagrari cenyit a cada banda» amb una «historia a mig relleu o pasteretes ab sants a coneguda del señor Rector y de dita parrochia». Al primer cos hi hauria «quatre columpnes ab sos traspilars ab tres pasteres y si posaran tots los sants que la parrochia volrà». Finalment, a la cimera o «remato y sumitat del dit retaule [s’hi farien] dos columpnes ab un Cristo, Nostra Senyora y Sant Joan de bulto ab ses definitions a coneguda del dit sculptor y conforme lo retaule mereix y finalment hobrant, entretallant conforme se requereix que no y age cosa lisa». La feina costaria cent quaranta lliures –la vila hi posaria «fusta, clavasó y aigua cuyt»– i inclouria la realització d’un «Cristo per la adoratio ab sa creu de bulto».
A pesar de tot, Tramulles no va respectar les indicacions del pacte notarial i, això, va suposar el descontentament dels comitents. Per aquest motiu, el dia 6 de juny de 1622, els cònsols i sagristans de Sant Julià de Lòria, redacten un document en el qual es deia «en dit rataula y avia faltas infinitas y que lo dit Tramulles era obligat en tornar fer de nou tot lo retaula a sos gastos excepte les figures so es comprant se ell tota la fusta ab sos diners perquè avia enganyat dita parrochia».
De totes maneres, els cònsols i sagristans de Sant Julià de Lòria, no devien confiar gaire en el fet que Tramulles respongués als requeriments. Uns dies abans la redacció d’aquest escrit de judicatura, ja havien signat una capitulació i concòrdia amb el Mestre Pere Carreu, pintor de la vila de Puigcerdà, a fi que acabés el retaule i fes alguns treballs més com «enguixar i pintar tota la boada, pintar i encarnar el Crist de la casa del Consell...».
Així doncs, el retaule actual és molt diferent del projecte concebut originalment, pels clients. D’una banda, té un pis més dels que es van indicar al contracte i més carrers (cinc enlloc de tres). D’altra banda, no hi apareixen les escenes en relleu que havien de flanquejar el sagrari ni el Calvari que l’havia de coronar. Consegüentment, és fruit de les modificacions que feu Antoni Tramulles respecte al projecte original, de les intervencions posteriors del Mestre Pere Carreu i de les transformacions sofertes a final del segle XVIII, moment en què s’afegí un segon sagrari. L’antic sagrari passà a decorar el primer pis i, això, va provocar que es moguessin cap amunt les fornícules dels patrons i se suprimís el Calvari. A més d’això, el retaule es va tornar a policromar, probablement, durant el segle XIX.
Aquest retaule està situat a la capella lateral esquerra (antic altar major) i, estructuralment, consta de pedestal, predel·la, dos pisos i àtic. Els pisos estan separats per un entaulament i els carrers dividits per columnes amb capitells corintis i fusts decorats.
Presenta setze representacions, que es distribueixen pels quatre nivells del retaule. Del grup de sis sants de la predel·la, només es poden identificar amb certesa els dos dels extrems: sant Pau i sant Pere (se’ls reconeix pels seus atributs: l’espasa i les claus del cel, respectivament). No obstant això, és molt possible, que el sant amb hàbit blanc es tracti de sant Domènec de Guzmán (dominic fundador de l’orde dels predicadors i instaurador de la devoció del Rosari). Els dos sants bisbes podrien ser sant Agustí d’Hipona i sant Ambròs de Milà, dos dels quatre grans doctors de l’església llatina. Finalment, el personatge que vesteix túnica vermella i mantell negre, és ,probablement, un apòstol.
Al primer pis, d’esquerra a dreta de l’espectador, s’hi ha representat sant Joan Baptista, precursor de Crist, que porta l’estendard de Crist ressuscitat i el mantell vermell dels màrtirs; sant Ermengol, bisbe d’Urgell, amb la maqueta del pont per on va caure al riu, sant Climent, papa, amb l’àncora del seu martiri i finalment, un sant que duu uns atributs molt generalitzats (palma de martiri i llibre) i que, per tant, no podem identificar amb seguretat.
Al segon hi trobem santa Bàrbara, patrona dels miners i protectora contra les tempestes i la mort violenta o sobtada (duu una palma de martiri i una torre que al·ludeix al seu captiveri). Sant Isidre* amb el brollador d’aigua, sant Julià, vestit amb hàbit monacal, sant Ramon de Penyafort amb l’indument dominicà, que porta el llibre de les Decretals i la clau d’or que fa referència al seu càrrec de penitencier a Roma i, finalment, santa Llúcia amb la palma de martiri i la safata amb els dos ulls que li van arrencar.
A l’àtic, dins de la fornícula, hi trobem sant Germà abillat amb la vesta episcopal i, en el timpà del frontó, un bust de Déu Pare beneint, flanquejat per volutes i pinacles.
Les imatges i els relleus d’aquest retaule, com tots els que configuren el repertori dels retaules de Tramulles, es caracteritzen per la rigidesa, les desproporcions i la inexpressivitat.
Aquest retaule presentava ennegriment i problemes d’humitats, i per això va ser restaurat l’any 2001, per l’Àrea d’Inventari i Conservació del Ministeri de Cultura.
*Els sants Isidre i Domènec que flanquegen la imatge de sant Julià, al segon pis del retaule, són obra de Pere Carreu. Aquestes talles són de més qualitat i estan dotades d’un major dinamisme que les d’ Antoni Tramulles. En el contracte que varen signar els consols de Sant Julià i el pintor Pere Carreu s’especificava el següent: «y la corniza més alta se [ha] de mudar y fer que passe de part a part umplint la bohada ab una pastera a cada part, sens les que y són y posar un sant de bulto en cada pastera, los que dita parrochia volrà fer, y les columpnes a cada part de dites pasteres». Així, Pere Carreu, transformà un segon cos de tres fornícules en un de cinc, intercalant-hi les dos que flanquegen la central i instal·lant-hi dues noves imatges.
Imatge de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer resant, feta en bronze massís i a mida real per l’escultora barcelonina Rebeca Muñoz Carrilero, llicenciada en Belles Arts, l’any 1994. L’obra commemora el 75è aniversari de l’arribada a Andorra d’aquest sant. L’escultura fou beneïda per l’arquebisbe d’Urgell, Mons. Joan-Enric Vives i pel bisbe prelat de l’Opus Dei, Mons. Echevarría, l’1 de desembre de 2012 i està situada a la capella lateral esquerra de l’església (antic altar major).
Josepmaria Escrivà de Balaguer, fundador de l’Opus Dei, arribà a Andorra el dia 2 de desembre de 1937, després d’una dura i perillosa travessa per les muntanyes, a causa de la persecució religiosa de la Guerra Civil Espanyola (17 de juliol de 1936 a 1 d’abril de 1939). Andorra l’acollí i va poder resar en llibertat davant l’Eucaristia a la parròquia de Sant Julià de Lòria. Era el primer cop que visitava una església no profanada des de juliol del 1936.
El retablo mayor de la iglesia parroquial de Sant Julià y Sant Germà de Lòria fue construido por Antoni Tramulles, uno de los escultores más destacados y activos entre los que trabajaron en Andorra durante la primera mitad del siglo XVII.
El 2 de junio de 1619, Antoni Tramulles, «sculptor del Regne de Fransa», firmó el contrato para realizar este retablo con los Consellers de la parroquia.
El acuerdo decía «lo retaule ha de cloure tota la bahada de cap a cap y de estrem a estrem y uns penjants solters sens compendrels al retaule y les cornizes an de passar de paret a paret ab son padestral gentil y ab lo entretall necessari y si y pot aver termes les y farà», un bancal con «sis columpnes y sinch pasteres per posar los sants que la parrochia volrà». Se inspiró en detalles del retablo «del monasterio de Santo Domingo de Predicadores [de la Seu]». «I en lo mig del retaule un sagrari cenyit a cada banda» amb una «historia a mig relleu o pasteretes ab sants a coneguda del señor Rector y de dita parrochia». En el primer cuerpo habría «quatre columpnes ab sos traspilars ab tres pasteres y si posaran tots los sants que la parrochia volrà». Finalmente, en la cumbre o «remato y sumitat del dit retaule [s’hi farien] dos columpnes ab un Cristo, Nostra Senyora y Sant Joan de bulto ab ses definitions a coneguda del dit sculptor y conforme lo retaule mereix y finalment hobrant, entretallant conforme se requereix que no y age cosa lisa». El trabajo costaría ciento cuarenta libras –la villa pondría «fusta, clavasó y aigua cuyt»– e incluiría la realización de un «Cristo per la adoratio ab sa creu de bulto».
Pese a todo, Tramulles no respetó las indicaciones del pacto notarial y esto supuso el descontento de los comitentes. Por este motivo, el día 6 de junio de 1622, los Cònsols y sacristanes de Sant Julià de Lòria, redactan un documento en el que se decía «en dit rataula y avia faltas infinitas y que lo dit Tramulles era obligat en tornar fer de nou tot lo retaula a sos gastos excepte les figures so es comprant se ell tota la fusta ab sos diners perquè avia enganyat dita parrochia».
De todos modos, los Cònsols y sacristanes de Sant Julià de Lòria, no debían de confiar demasiado en que Tramulles respondiera a los requerimientos. Unos días antes la redacción de este escrito de judicatura, ya habían firmado una capitulación y concordia con el Maestro Pere Carreu, pintor de la villa de Puigcerdà, para que terminara el retablo y hiciera algunos trabajos más como «enguixar i pintar tota la boada, pintar i encarnar el Crist de la casa del Consell..».
Así pues, el retablo actual es muy distinto al proyecto concebido originalmente, por los clientes. Porun lado,tiene un piso más de los que se indicaron en el contrato y más carriles (cinco en lugar de tres). Por otra parte, no aparecen las escenas de relieve que debían flanquear el sagrario ni el Calvario que debía coronarlo. Consecuentemente, es fruto de las modificaciones que hizo Antoni Tramulles respecto al proyecto original, de las intervenciones posteriores del Maestro Pere Carreu y de las transformaciones sufridas a finales del siglo XVIII, momento en que se añadió un segundo sagrario. El antiguo sagrario pasó a decorar el primer piso y, esto, provocó que se desplazaran hacia arriba las hornacinas de los patrones y se suprimiera el Calvario. Además de esto, el retablo se volvió a policromar probablemente durante el siglo XIX.
Este retablo está situado en la capilla lateral izquierda (antiguo altar mayor) y, estructuralmente, consta de pedestal, predela, dos pisos y ático. Los pisos están separados por un entablamento y los carriles divididos por columnas con capiteles corintios y fustes decorados.
Presenta dieciséis representaciones, que se distribuyen por los cuatro niveles del retablo. Del grupo de seis santos de la predela, sólo se pueden identificar con certeza los dos de los extremos: san Pablo y san Pedro (se les reconoce por sus atributos: la espada y las llaves del cielo, respectivamente). Sin embargo, es muy posible, que el santo con hábito blanco se trate de San Domingo de Guzmán (domínico fundador de la orden de los predicadores e instaurador de la devoción del Rosario). Los dos santos obispos podrían ser San Agustín de Hipona y San Ambrosio de Milán, dos de los cuatro grandes doctores de la iglesia latina. Por último, el personaje que viste túnica roja y manto negro, es ,probablemente, un apóstol.
En el primer piso, de izquierda a derecha del espectador, se ha representado a San Juan Bautista, precursor de Cristo, que lleva el estandarte de Cristo resucitado y el manto rojo de los mártires; San Ermengol, obispo de Urgell, con la maqueta del puente por donde cayó al río, San Clemente, papa, con el ancla de su martirio y por último, un santo que lleva unos atributos muy generalizados (palma de martirio y libro) y que, por tanto, no podemos identificar con seguridad.
En el segundo encontramos a Santa Bárbara, patrona de los mineros y protectora contra las tormentas y la muerte violenta o repentina (lleva una palma de martirio y una torre que alude a su cautiverio). San Isidro* con el manantial de agua, San Julián, vestido con hábito monacal, San Raimundo de Penyafort con el indumento dominicano, que lleva el libro de las Decretales y la clave de oro que hace referencia a su cargo de penitenciarioenRoma y, finalmente, Santa Lucía con la palma de martirio y la bandeja con los dos ojos que le arrancaron.
En el ático, dentro de la hornacina, encontramos a San Germán ataviado con túnica episcopal y, en el tímpano del frontón, un busto de Dios Padre bendiciendo, flanqueado por volutas y pináculos.
Las imágenes y relieves de este retablo, como todos los que configuran el repertorio de los retablos de Tramulles, se caracterizan por la rigidez, las desproporciones y la inexpresividad.
Este retablo presentaba ennegrecimiento y problemas de humedades, por lo que fue restaurado en 2001, por el Área de Inventario y Conservación del Ministerio de Cultura.
*Los Santos Isidro y Domingo que flanquean la imagen de San Julián, en el segundo piso del retablo, son obra de Pere Carreu. Estas tallas son de mayor calidad y están dotadas de un mayor dinamismo que las de Antoni Tramulles. En el contrato que firmaron los Cònsols de Sant Julià y el pintor Pere Carreu se especificaba lo siguiente: «y la corniza més alta se [ha] de mudar y fer que passe de part a part umplint la bohada ab una pastera a cada part, sens les que y són y posar un sant de bulto en cada pastera, los que dita parrochia volrà fer, y les columpnes a cada part de dites pasteres». Así, Pere Carreu, transformó un segundo cuerpo de tres hornacinas en uno de cinco, intercalando las dos que flanquean la central e instalando dos nuevas imágenes.
Imagen de San Josemaría Escrivá de Balaguer rezando, hecha en bronce macizo y a tamaño real por la escultora barcelonesa Rebeca Muñoz Carrilero, licenciada en Bellas Artes, en 1994. La obra conmemora el 75 aniversario de la llegada a Andorra de este santo. La escultura fue bendecida por el arzobispo de Urgell, Padre Joan-Enric Vives y por el obispo prelado del Opus Dei, Padre. Echevarría, el 1 de diciembre de 2012 y está ubicada en la capilla lateral izquierda de la iglesia (antiguo altar mayor).
Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador del Opus Dei, llegó a Andorra el día 2 de diciembre de 1937, después de una dura y peligrosa travesía por las montañas, debido a la persecución religiosa de la Guerra Civil Española (17 de julio de 1936 a 1 de abril de 1939). Andorra lo acogió y pudo rezar en libertad ante la Eucaristía en la parroquia de Sant Julià de Lòria. Era la primera vez que visitaba una iglesia no profanada desde julio de 1936.
Le retable majeur de l'église de Sant Julià et Sant Germà de Lòria a été construit par Antoni Tramulles, l'un des sculpteurs les plus éminents et les plus actifs parmi ceux qui ont travaillé en Andorre pendant la première moitié du XVIIEsiècle.
Le 2 juin 1619, Antoni Tramulles,«sculptor del Regne de Fransa», signa le contrat pour la réalisation de ce retable avec les Consellers de la paroisse.
L'accord disait que«lo retaule ha de cloure tota la bahada de cap a cap y de estrem a estrem y uns penjants solters sens compendrels al retaule y les cornizes an de passar de paret a paret ab son padestral gentil y ab lo entretall necessari y si y pot aver termes les y farà», un bancal con «sis columpnes y sinch pasteres per posar los sants que la parrochia volrà». Il s'est inspiré des détails du retable «del monasterio de Santo Domingo de Predicadores [de la Seu]». «I en lo mig del retaule un sagrari cenyit a cada banda» amb una «historia a mig relleu o pasteretes ab sants a coneguda del señor Rector y de dita parrochia». Dans le premier corps il y aurait«quatre columpnes ab sos traspilars ab tres pasteres y si posaran tots los sants que la parrochia volrà».. Enfin, au sommet ou«remato y sumitat del dit retaule [s’hi farien] dos columpnes ab un Cristo, Nostra Senyora y Sant Joan de bulto ab ses definitions a coneguda del dit sculptor y conforme lo retaule mereix y finalment hobrant, entretallant conforme se requereix que no y age cosa lisa» Les travaux coûteraient cent quarante livres – la ville mettrait «fusta, clavasó y aigua cuyt» – et comprendraient la réalisation d’un «Cristo per la adoratio ab sa creu de bulto».
Malgré tout, Tramulles ne respecta pas les instructions de l'accord notarié et cela entraîna le mécontentement des commettants. C'est pour cette raison que, le 6 juin 1622, les Cònsols et les sacristains de Sant Julià de Lòria rédigèrent un document dans lequel il était indiqué «en dit rataula y avia faltas infinitas y que lo dit Tramulles era obligat en tornar fer de nou tot lo retaula a sos gastos excepte les figures so es comprant se ell tota la fusta ab sos diners perquè avia enganyat dita parrochia»
En tout cas, les Cònsols et les sacristains de Saint Julià de Lòria ne devaient pas trop croire que TraMulles répondrait aux exigences. Quelques jours avant la rédaction de cet acte, ils avaient déjà signé une capitulation et un accord avec Maître Pere Carreu, peintre de la ville de Puigcerdà, pour qu'il puisse terminer le retable et faire d'autres travaux comme «enguixar i pintar tota la boada, pintar i encarnar el Crist de la casa del Consell..»
Ainsi, le retable actuel est très différent du projet initialement conçu par les clients. D'une part,il dispose d'un étage de plus que ce qui est indiqué dans le contrat et de plus de voies (cinq au lieu de trois). En revanche, les scènes en relief qui devaient encadrer le tabernacle ou le calvaire qui devait le couronner n'apparaissent pas. Par conséquent, il est le résultat des modificationsapportées par Antoni Tramulles par rapport au projet original, des interventions ultérieures de Maître Pere Carreu et des transformations subies à la fin du XVIIIe siècle, lorsqu'un deuxième tabernacle fut ajouté. L'ancien tabernacle devint le décor du premier étage, ce qui entraîna le déplacement des niches des patrons en hauteur et la suppression du Calvaire. De plus, le retable fut probablement polychromé à nouveau au XIXe siècle.
Ce retable est situé dans la chapelle latérale gauche (ancien autel majeur) et se compose structurellement d'un piédestal, d'une prédelle, de deux étages et d'un grenier. Les étages sont séparés par un entablement et les voies divisées par des colonnes à chapiteaux corinthiens et fûts décorés.
Il présente seize représentations, réparties sur les quatre niveaux du retable. Du groupe des six saints de la prédelle, seuls les deux des deux extrémitéspeuvent être identifiés avec certitude : Saint Paul et Saint Pierre (on les reconnaît à leurs attributs : respectivement l'épée et les clefs du ciel). Cependant, il est très possible que le saint à l'habit blanc soit Saint Dominique de Guzmán (fondateur dominicain de l'ordre des prédicateurs et instaurateur de la dévotion au Rosaire). Les deux saints évêques pourraient être Saint Augustin d'Hippone et Saint Ambroise de Milan, deux des quatre grands docteurs de l'Église latine. Enfin, le personnage vêtu d’une tunique rouge et un voile noir est probablement un apôtre.
Au premier étage, de gauche à droite du point de vue du spectateur, est représenté Saint Jean-Baptiste, précurseur du Christ, portant l'étendard du Christ ressuscité et le voile rouge des martyrs ; Saint Ermengol, évêque d'Urgell, avec la maquette du pont duquel il tomba dans la rivière, Saint Clément, pape, avec l'ancre de son martyre et enfin, un saint qui porte des attributs très généralisés (palme du martyre et livre) et qui, ne peut donc pas être identifié avec certitude.
Au second, on retrouve Sainte Barbara, patronne des mineurs et protectrice contre les tempêtes et la mort violente ou subite (elle porte une palme du martyre et une tour qui fait allusion à sa captivité). Saint Isidore* avec la source d'eau, Saint Julien, vêtu d'un habit monastique, Saint Raymond de Penyafort en vêtement dominicain, portant le livre des Décrétales et la clé d'or qui fait référence à sa position pénitentiaireà Rome et, enfin, Sainte Lucie avec la palme du martyre et le plateau avec les deux yeux qui lui furent arrachés.
Dans l’attique, à l'intérieur de la niche, on trouve Saint Germain vêtu de la tunique épiscopale et, dans le tympan du fronton, un buste de Dieu le Père bénissant, encadré de volutes et de pinacles.
Les images et reliefs de ce retable, comme tous ceux qui composent le répertoire des retables de Tramulles, se caractérisent par leur rigidité, leurs disproportions et leur inexpressivité.
Ce retable présentait des problèmes de noircissement et d'humidité, c'est pourquoi il fut restauré en 2001, par le Département d'Inventaire et de Conservation du Ministère de la Culture.
*Les Saints Isidore et Dominique qui encadrent l'image de Saint Julien, au deuxième étage du retable, sont l'œuvre de Pere Carreu. Ces sculptures sont de meilleure qualité et dotées d'un plus grand dynamisme que celles d' Antoni Tramulles. Dans le contrat signé entre les Cònsols de Sant Julià et le peintre Pere Carreu il était précisé ce qui suit :«y la corniza més alta se [ha] de mudar y fer que passe de part a part umplint la bohada ab una pastera a cada part, sens les que y són y posar un sant de bulto en cada pastera, los que dita parrochia volrà fer, y les columpnes a cada part de dites pasteres». Ainsi, Pere Carreu transforma un deuxième corps de trois niches en un de cinq, en intercalant les deux qui encadrent la centrale et en installant deux nouvelles images.
Image de Saint Josemaría Escrivá de Balaguer en train de prier, réalisée en bronze massif et grandeur nature par la sculptrice barcelonaise Rebeca Muñoz Carrilero, diplômée des Beaux-Arts, en 1994. L'œuvre commémore le 75e anniversaire de l'arrivée de ce saint en Andorre. La sculpture a été bénie par l'archevêque d'Urgell, le Père Joan-Enric Vives et par le prélat évêque de l'Opus Dei, le Père Echevarría, le 1er décembre 2012 et est située dans la chapelle latérale gauche de l'église (ancien autel majeur ).
Josemaría Escriva de Balaguer, fondateur de l'Opus Dei, arriva en Andorre le 2 décembre 1937, après une difficile et dangereuse traversée à travers les montagnes, en raison des persécutions religieuses de la guerre civile espagnole (17 juillet 1936 au 1er avril 1939). L’ Andorre l'a accueilli et il a pu prier librement devant l'Eucharistie dans la paroisse de Sant Julià de Lòria. C’était la première fois qu’il visitait une église non profanée depuis juillet 1936.
The main altarpiece of Sant Julià and Sant Germà de Lòria parish church is a reredos built by Antoni Tramulles, one of the most distinguished and prolific sculptors of those working in Andorra in the first half of the seventeenth century.
Antoni Tramulles, ‘sculptor del Regne de Fransa’, signed a contract with the parish councillors to fashion it on 2 June 1619.
The agreement said: "lo retaule ha de cloure tota la bahada de cap a cap y de estrem a estrem y uns penjants solters sens compendrels al retaule y les cornizes an de passar de paret a paret ab son padestral gentil y ab lo entretall necessari y si y pot aver termes les y farà". There would also be a bench with "sis columpnes y sinch pasteres per posar los sants que la parrochia volrà". It was inspired by details of the altarpiece "del monestir de Sant Domingo de Predicadors [de la Seu]". "I en lo mig del retaule un sagrari cenyit a cada banda” hugging each side with a “historia a mig relleu o pasteretes ab sants a coneguda del señor Rector y de dita parrochia". In the first section there would be " quatre columpnes ab sos traspilars ab tres pasteres y si posaran tots los sants que la parrochia volrà”.
Finally, at “remato y sumitat del dit retaule [s’hi farien] dos columpnes ab un Cristo, Nostra Senyora y Sant Joan de bulto ab ses definitions a coneguda del dit sculptor y conforme lo retaule mereix y finalment hobrant, entretallant conforme se requereix que no y age cosa lisa”.
The work would cost one hundred and forty pounds, the town would provide fusta, clavasó y aigua cuyt»– i inclouria la realització d’un «Cristo per la adoratio ab sa creu de bulto".
However, it appears Tramulles did not respect the instructions in the agreement and this led to the dissatisfaction of the principals. For this reason, on 6 June 1622, the councillors and sacristans of Sant Julià de Lòria drew up a control document stating that "en dit rataula y avia faltas infinitas y que lo dit Tramulles era obligat en tornar fer de nou tot lo retaula a sos gastos excepte les figures so es comprant se ell tota la fusta ab sos diners perquè avia enganyat dita parrochia”.
In any case, the councillors and sacristans must not have been confident that Tramulles would deliver on their demands. Some days before the above document was drawn up, they signed an agreement with Master Pere Carreu, a painter from the town of Puigcerdà, to finish the altarpiece and do some more work such as "plaster and paint the whole of the arch, paint and portray the Christ in the Council rooms...".
The current altarpiece is therefore very different from the project originally commissioned by the clients. On the one hand, it has one level more than indicated in the contract and more segments (five instead of three). On the other hand, the relief scenes that were to flank the tabernacle and the Calvary that was to crown it do not appear. Consequently, it is the result of the modifications made by Antoni Tramulles with respect to the original project, the later interventions of Master Pere Carreu and the transformations that took place at the end of the eighteenth century, when a second tabernacle was added. The old tabernacle was moved to decorate the first level and, as a result, the niches of the patron saints were repositioned higher and the Calvary removed. In addition to this, the altarpiece was probably re-coloured during the nineteenth century.
The altarpiece is located in the left chapel (old high altar) and structurally consists of a pedestal, predella, two levels and an attic. The levels are separated by an entablature and the segments are divided by columns with Corinthian capitals and decorated shafts.
It has sixteen representations distributed over four registers. Of the group of six saints on the predella, only the two at the ends can be identified with certainty: Saint Paul and Saint Peter (recognisable by their attributes of the sword and the keys to heaven, respectively). It is quite possible, however, that the saint in the white habit is Dominic of Guzman (founder of the Dominican Order and of the devotion to the Rosary). The two holy bishops could be Saint Augustine of Hippo and Saint Ambrose of Milan, two of the four great doctors of the Latin Church. Finally, the figure in the red tunic and black cloak is probably an apostle.
Depicted on the first level, from left to right as the viewer sees it, are Saint John the Baptist, forerunner of Christ, carrying the banner of the risen Christ and the red mantle of the martyrs; Saint Ermengol, bishop of Urgell, with the model of the bridge from which he fell into the river; Saint Clement, pope, with the anchor of his martyrdom; and, finally, a saint with very generalised attributes (palm of martyrdom and book) who we cannot identify with any certainty.
On the second level we find Saint Barbara, patron saint of miners and protector against storms and violent or sudden death (she carries a palm of martyrdom and a tower in illusion to her captivity); Saint Isidore*, with the spring of water; Saint Julian, dressed in a monastic habit; Saint Raymond of Penyafort with the Dominican habit, carrying the book of the Decretals and the golden key that references his position of penitentiary in Rome; and, finally, Saint Lucy with the palm of martyrdom and the tray with the two eyes plucked from her head.
On the attic level, inside the niche, we find Saint Germain wearing the episcopal vestal and, in the tympanum of the pediment, a bust of God the Father blessing, flanked by scrolls and pinnacles.
The images and reliefs of this altarpiece, like all those that make up Tramulles' repertoire of altarpieces, are characterised by rigidity, disproportion and inexpressiveness.
This altarpiece had blackening and damp problems and was restored in 2001 by the Inventory and Conservation Department of the Ministry of Culture.
*Saints Isidore and Dominic, who flank the image of Saint Julian on the second level of the altarpiece, are the work of Pere Carreu. These carvings are of higher quality and are more dynamic than those by Antoni Tramulles. In the contract signed between the councillors of Sant Julià and the painter Pere Carreu, the following was specified: “and the highest cornice must be moved and made to run from one side of the nave to the other with a niche in each section, except for the ones that are already there, and a sculpture in the round of a saint must be positioned inside each niche, those that the church wants, and columns in each part of the niches”. Thus, Pere Carreu transformed a second section of three niches into one of five, intercalating the two that flank the central one and installing two new images.
A life-sized image of Saint Josemaría Escrivá praying, made in solid bronze by the Barcelona sculptor and fine arts graduate Rebeca Muñoz Carrilero in 1994. The work commemorates the seventy-fifth anniversary of the saint’s arrival in Andorra. The sculpture was blessed by the archbishop of Urgell, Father Joan-Enric Vives, and the bishop prelate of Opus Dei, Father Echevarría, on 1 December 2012 and is located in the left side chapel of the church (old high altar).
Josemaría Escrivá de Balaguer, founder of Opus Dei, arrived in Andorra on 2 December 1937 following a hard and dangerous journey through the mountains, escaping religious persecution in the Spanish Civil War (17 July 1936 to 1 April 1939). Andorra welcomed him and he was able to pray in freedom before the Eucharist in Sant Julià de Lòria parish church. It was the first time he had visited a church that had not been desecrated since July 1936.